A Barcelona, viure en un pis compartit no és només una etapa de joventut o una opció temporal. Per a milers de persones, és l’única manera d’aconseguir un sostre. Habitacions rellogades, pisos sobreocupats, contractes verbals, condicions insalubres. 

La crisi de l’habitatge es manifesta en desnonaments o pisos turístics, però també té una cara menys visible però igualment crua: la precarietat residencial quotidiana. Segons dades de l’Enquesta de Condicions de Vida i Hàbits de la Població de Barcelona (2023), un 37% de joves d’entre 18 i 34 anys viuen en règim de relloguer o compartint pis amb no familiars. I dins d’aquest grup, un 18% no tenen cap contracte formal.

Aquesta situació no només afecta joves. Cada vegada més persones adultes, sovint en situacions laborals precàries o migrades, han de recórrer a llogar una habitació perquè no poden assumir el cost d’un habitatge sencer. El preu mitjà d’una habitació a Barcelona el 2024 és de 548 € al mes, segons Idealista, una xifra que en molts casos suposa més del 40% del sou de qui la paga.